Última Entrada

El bloc es trasllada a wordpress
 republicapostmarxista

Difama que alguna cosa queda

Durant les setmanes prèvies a la vaga general i els dies posteriors, els mitjans de comunicació de dreta han realitzat una campanya de desprestigi i atac en contra dels sindicats. De mitjans com La Razón o Intereconomía no es pot esperar un altre cosa, però els en teoria mitjans progressistes com ara els que pertanyen al Grupo Prisa, si be les desqualificacions no han estat ni de bon tros com la dels mitjans de dreta, la acusació de irresponsables o la campanya en favor al dret a treballar –dret del que només se’n en recorden el dia de la vaga- han estat constants. Com a prova, es fa difícil pensar que amb un govern del PP Cuatro no hagués fet vaga. A nivell català, els mitjans del Grup Godó, envestits sempre de una gran reputació al principat, han realitzat comentaris que, d’haver-se realitzat en castellà, s’haguessin considerat d’extrema dreta. Els mitjans públics catalans, tot i que van fer vaga, tampoc han tractat gaire millor els sindicats.

Durant els dies previs, una de les acusacions més repetides ha estat la de que els sindicats només defensen els seus interessos, com si la patronal no fes el mateix o els grups de comunicació, com empreses que son, no facin el mateix. Com de costum, s’ha dit que els sindicats no representen a ningú, i en aquest punt s’ha de fer notar que les eleccions sindicals estan obertes a tots els treballadors, si no s’està conforme amb els representants sindicals, es poden canviar. La demagògia realitzada sobre els alliberats sindicals ha estat tan salvatge com desproporcionada, uns alliberats que estan regulats per llei i que son escollits pels treballadors. En aquest clima de demagògia, els mitjans que han d’informar a la població han aconseguit que es parli de qualsevol cosa menys del motiu de la vaga, la reforma laboral.

El dia després de la vaga, no es va parlar de les manifestacions multitudinàries arreu del estat ni de la gran mobilització dels sindicalistes. L’únic tema de debat, tant als mitjans de dreta com els suposats mitjans d’esquerra –amb excepcions com ara Público o programes com El Intermedio- han estat els piquets informatius, titllats gairebé de terroristes. Tothom ha acceptat com una veritat absoluta la coacció dels piquets, però en canvi, tot i que tothom coneix més d’un cas proper on la empresa ha pressionat, coaccionat i en alguns cassos amenaçat als treballadors per impedir el seu dret a fer vaga, els mitjans han considerat que això era una anècdota. En alguna tertúlia on s’ha tractat el tema molt per sobre, fins i tot s’ha dit que si això succeís que ho denunciessin i prou. En un context amb cinc milions d’aturats, s’ha de ser fill de puta per dir als treballadors que si volen fer vaga a risc de perdre el seu lloc de treball que ho denunciïn, sabent perfectament que en els casos de renovacions de contracte no es pot demostrar i que, encara que es pogués demostrar, difícilment aconseguirien que els retornessin el lloc de feina. Això sense parlar de la velocitat de la justícia espanyola.

En un país on el sou mig està per sota del sou mínim alemany, hem acceptat una reforma laboral que provocarà que els joves treballin fins els trenta i molts anys amb contractes de pràctiques amb sous inferiors al salari mínim interprofessional i on l’estat subvencionarà l’acomiadament. Ara, el govern regularà la negociació col·lectiva i, l’executiu que va pre-jubilar a tots els treballadors de RTVE als cinquanta anys amb el 95% del sou i els va substituir per treballadors amb contractes escombraries, encararà la reforma de les pensions. Doncs si, la culpa de tot la tenen els sindicats, serà bo saber quants treballadors amb contracte de pràctiques tindrà Prisa d’aquí un any.

29-S

A mesura que s’apropa el 29 de setembre, sembla cada cop més clar que la vaga general serà un fracàs. En un context de crisi econòmica provocada per les especulacions bancàries, després de que un govern “socialista” donés diners a uns bancs teòricament enfonsats –però que es permeten patrocinar la NBA com el BBVA o presentar beneficis com el Santander-, després de una reforma laboral que abarateix l’acomiadament i de no afrontar cap reforma fiscal, amb el retard de la edat de jubilació al horitzó, la gent es incapaç de sortir al carrer i perdre un dia de feina. La patronal pot estar tranquil·la, la crisi no només la pagarem els de sempre, a més es possible que si demanen poder fuetejar els treballadors, la població ho accepti sense cap problema.

Els mitjans de comunicació, amb algunes petites excepcions, han realitzat una campanya en favor de les mesures del govern i en contra de la vaga general. Tertulians i periodistes d’esquerra defensen les reformes al·legant que venen de Europa –morí la retòrica, no calen raons, Europa es deu i s’ha de complir la seva voluntat-, mentre tertulians i periodistes de dreta s’han dedicat a criticar als sindicats i titllar-los d’irresponsables i lladres –que es això de defensar als treballadors!-. I el missatge ha calat en la població, les coses son com son i no es poden canviar. El fet que tots aquests mitjans siguin propietat de corporacions de comunicació i que els líders d’opinió cobrin sous i tinguin un patrimoni molt superior al comú dels mortals hauria de fer-nos pensar quins interessos defensen.

Ja ens hem oblidat de refundar el capitalisme, les reformes fiscals per mes endavant, les taxes a les transaccions financeres no toquen, les reformes? pels treballadors, que son tan burros que tots es creuen classe mitjana. I per televisió seguim a personatges que es vanaglorien de la seva incultura cobrant sous indecents, veiem festes on es llencen ampolles de xampany de més de 10.000 euros o opinadors que consideren que un milió d’euros de patrimoni no es ser ric -imaginem el patrimoni que deu tenir?-. Però qualsevol persona que tingui per pagar-se un parell de cerveses i pugui arribar a final de més, es classe mitjana. I ande yo caliente y ríase la gente: els politics son tots uns lladres, els sindicats uns inútils, les vagues una cosa del passat; el que li passi al del costat no es cosa meva, jo a queixar-me però que no em demanin que perdi un dia de sou per reivindicar els meus drets, quins collons! Que ho arreglin els altres que per això cobren.

Segurament, la vaga general acabarà sent un fracàs, i tornarem a sentir que els sindicats ja no representen a ningú, que aquest tipus de protestes no serveixen per res i son coses del passat, o el que es encara pitjor, personatges de la “esquerra” dient que aquesta vaga només debilita al PSOE i enforteix les expectatives del PP. Anem perdent poder adquisitiu i drets que han costat molt de temps aconseguir, però la població es incapaç de perdre un dia de feina i sou per evitar que tiri endavant la reforma laboral. Potser es cert que no tenim els polítics o els sindicats que ens mereixem, potser ens mereixem uns de molt pitjors.