29-S

A mesura que s’apropa el 29 de setembre, sembla cada cop més clar que la vaga general serà un fracàs. En un context de crisi econòmica provocada per les especulacions bancàries, després de que un govern “socialista” donés diners a uns bancs teòricament enfonsats –però que es permeten patrocinar la NBA com el BBVA o presentar beneficis com el Santander-, després de una reforma laboral que abarateix l’acomiadament i de no afrontar cap reforma fiscal, amb el retard de la edat de jubilació al horitzó, la gent es incapaç de sortir al carrer i perdre un dia de feina. La patronal pot estar tranquil·la, la crisi no només la pagarem els de sempre, a més es possible que si demanen poder fuetejar els treballadors, la població ho accepti sense cap problema.

Els mitjans de comunicació, amb algunes petites excepcions, han realitzat una campanya en favor de les mesures del govern i en contra de la vaga general. Tertulians i periodistes d’esquerra defensen les reformes al·legant que venen de Europa –morí la retòrica, no calen raons, Europa es deu i s’ha de complir la seva voluntat-, mentre tertulians i periodistes de dreta s’han dedicat a criticar als sindicats i titllar-los d’irresponsables i lladres –que es això de defensar als treballadors!-. I el missatge ha calat en la població, les coses son com son i no es poden canviar. El fet que tots aquests mitjans siguin propietat de corporacions de comunicació i que els líders d’opinió cobrin sous i tinguin un patrimoni molt superior al comú dels mortals hauria de fer-nos pensar quins interessos defensen.

Ja ens hem oblidat de refundar el capitalisme, les reformes fiscals per mes endavant, les taxes a les transaccions financeres no toquen, les reformes? pels treballadors, que son tan burros que tots es creuen classe mitjana. I per televisió seguim a personatges que es vanaglorien de la seva incultura cobrant sous indecents, veiem festes on es llencen ampolles de xampany de més de 10.000 euros o opinadors que consideren que un milió d’euros de patrimoni no es ser ric -imaginem el patrimoni que deu tenir?-. Però qualsevol persona que tingui per pagar-se un parell de cerveses i pugui arribar a final de més, es classe mitjana. I ande yo caliente y ríase la gente: els politics son tots uns lladres, els sindicats uns inútils, les vagues una cosa del passat; el que li passi al del costat no es cosa meva, jo a queixar-me però que no em demanin que perdi un dia de sou per reivindicar els meus drets, quins collons! Que ho arreglin els altres que per això cobren.

Segurament, la vaga general acabarà sent un fracàs, i tornarem a sentir que els sindicats ja no representen a ningú, que aquest tipus de protestes no serveixen per res i son coses del passat, o el que es encara pitjor, personatges de la “esquerra” dient que aquesta vaga només debilita al PSOE i enforteix les expectatives del PP. Anem perdent poder adquisitiu i drets que han costat molt de temps aconseguir, però la població es incapaç de perdre un dia de feina i sou per evitar que tiri endavant la reforma laboral. Potser es cert que no tenim els polítics o els sindicats que ens mereixem, potser ens mereixem uns de molt pitjors.

KOSOVO

La sentencia del Tribunal internacional de Justícia (TIJ) avalant la legalitat de la independència unilateral de la regió Sèrbia de Kosovo a tornat a exaltar la resta d’independentismes europeus que veuen mes a prop Ítaca. Com va succeir amb la independència de les repúbliques ex-iugoslaves, els sectors més vehements i menys il·lustrats dels nacionalismes europeus veuen una nova etapa de canvis de fronteres i per ells es igual Montenegro que Ossètia, Kosovo que Palestina, el Kurdistan que Catalunya. Fora d’aquestes consideracions que no tenen en compte ni la història, ni la cultura, ni la situació socioeconòmica o de conflicte que diferencien molt a totes aquestes regions/països, la sentencia del TIJ obre una gran quantitat de conflictes i dona raons a tots els discursos anti-occidentals de la resta del planeta. Tot i això, al menys a Espanya, la sentencia només s’ha tractat des de l’òptica nacionalista ja sigui basca, catalana o espanyola.

Kosovo, a diferencia de la gran majoria de regions amb mires estatals, no ha estat mai una entitat política pròpia. D’igual manera, els kosovars no tenen cap mena d’identitat nacional, be, sí la tenen, la identitat albanesa. Un cop aconseguida la independència per ordre i gracia de les potencies occidentals van haver de crear una bandera a corre cuita que no recordes a la d’Albània. El fet que la immigració a una regió pugui acabar provocant la independència obre un vuit legal de difícil solució per la comunitat internacional. Es ben clar que fins d’aquí un parell de dècades occident vetllarà pel seu nou estat, però sembla difícil que dintre de trenta anys Kosovo no formi part de la gran Albània. Amb tot això ni disculpo ni poso en dubte les barbaritats que van cometre les tropes sèrbies durant els conflictes dels noranta.

La última ex-república independitzada de Sèrbia, Montenegro, també corre perill després d’aquesta sentència. La població majoritària a Montenegro es la Sèrbia, que no volia la independència, però la suma de las poblacions minoritàries, entre elles la albanesa, va provoca el naixement de un nou estat. Sembla fàcil pensar que dintre d’uns anys la república balcànica visqui enfrontaments entre poblacions que desitgin formar part de la gran Albània, dels que volen tornar a unir-se amb Sèrbia i els que volen seguir sent independents.

Si la situació provocada per la sentencia del TIJ a Montenegro sembla perillosa, a Bòsnia es directament una provocació. La identitat bòsnia es troba en minoria enfront de las dues comunitats majoritàries, la sèrbia i la croata. Les regions sèrbies de Bòsnia mantenen infraestructures compartides amb Sèrbia, pel que no sembla una bogeria que aquelles regions que ho desitgin puguin annexionar a Sèrbia o Croàcia, el que acabaria provocant la desaparició del estat bosnià. D’igual manera, les zones sèrbies de Mitrovica, regió de Kosovo de majoria sèrbia, també podrien unir-se a Sèrbia.

Mentre occident defensa la independència de Kosovo per interessos propis, la seva postura amb Ossètia del Sud es diametralment oposada. Ossètia tampoc te una identitat pròpia. El territori ha estat sempre part de Rússia, però Stalin, georgià, va regalar la regió a Geòrgia en la època de la URSS. Tot i això i al fet de que la població en més d’un noranta per cent es russa, al ser Geòrgia un dels pocs aliats occidentals al Caucas, donde digo digo digo Diego i qui dia passa any empeny. Les dues guerres mundials van tenir part dels seus orígens als conflictes als Balcans, semblava que les guerres de l’última dècada del segle XX havien finalitzat amb una espiral de violència només comparable amb el Pròxim Orient. Sentencies com la del TIJ –enèsim tribunal polític, potser que aquest adjectiu ja no sigui necessari...- distancien més els països d’Europa oriental d’occident i poden acabar convertint-se en el gènesi de nous conflictes.

La fi del serial?

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya es un pas més del procés de involució autonòmica que està patint l’estat espanyol des de mitjans dels anys noranta. Si aquest anunciat ja es de per sí prou preocupant, aquesta sentencia posa també de manifest altres problemes potser més preocupants com la incomprensió entre Catalunya i Espanya i els dèficits democràtics del estat espanyol.

Un cop anunciada la sentència, els mitjans de comunicació estatals, tots ells amb una òptica profundament madrilenya, donaven per fet la fi del serial del estatut i es congratulaven d’una sentència que acontentava a tothom, si fa no fa, el mateix que es podia llegir entre línees a les compareixences del PP i del Govern espanyol. Després que una ample majoria del parlament aprovés un text que Artur Mas i Zapatero van retallar, després de passar el tràmit parlamentari al congrés i de que la ciutadania aprovés el text encara més retallat en referèndum, ara ve el Tribunal Constitucional i, actuant com a legisladors, modifiquen un estatut vigent des de fa quatre anys. I esperen que actuem com si aquí no hagués passat res? Ja no es que ens passin la ma per la cara, és que ens prenen per imbècils.

El Tribunal Constitucional, tot i no ser part del poder judicial, esta format per magistrats del CGPJ i el fet que la sentència anul·li gairebé totes les competències judicials que atorgava l’Estatut a Catalunya hauria de fer pensar si l’estat de democràtic social i de dret es per tothom o els jutges van apart. La opinió dels membres del TC sobre una reforma del CGPJ es indiferent: han de fer una valoració jurídica, no actuar gremialment. D’igual manera, no pot ser que una sentència judicial remarqui fins a vuit cops la “indisoluble unidad de la nación española”. Senyors del TC, Franco ha mort, i si Espanya és una unitat de destí en lo universal o no ho és ho decidirà la ciutadania, no vostès. En el preàmbul del estatut es diu que Catalunya es una nació. No entrarem en la qüestió que els preàmbuls mai no apareixen en les sentencies, però ja que a la constitució es parla de nacions, no veig la necessitat de repetir tants cops la maleïda frase. Si volen un estat al seu gust, passin per les urnes, encara que dubto que ningú els votés.

A nivell polític, la reacció del Govern català, tant pel que fa a la compareixença del President Montilla com a les reaccions d’ERC i ICV/EUiA, ha estat de la contundència que aquest atac a les institucions democràtiques catalanes es mereixia. És d’esperar que CiU se sumi a aquesta protesta i que, per un cop, puguem donar una resposta política unitària. Si als polítics els preocupa la desafecció, ha arribat el moment de demostrar que treballen pel país i oblidar-se de les eleccions de novembre. CiU haurà de deixar que el President Montilla encapçali la protesta com màxim representant del país, els diputats del PSC a Madrid hauran de votar el que s’acordi a Catalunya encara que no agradi al PSOE i Esquerra haurà de pactar amb la resta de partits i no barrejar la legítima pretensió independentista amb el cas del Estatut. Si tot això ja sembla força complicat, a pocs mesos d’unes eleccions ja sembla una quimera, però si no ho fan, que després no esperin que la participació sigui elevada. Els organismes “democràtics” espanyols han deixat ben clar que el que surti del Parlament els és totalment indiferent. Ara és el moment que la ciutadania demostri el seu rebuig a aquesta sentència al carrer, i d’empènyer als nostres polítics a oblidar el partidisme i recordar-los la seva funció pública i representativa.