A mesura que s’apropa el 29 de setembre, sembla cada cop més clar que la vaga general serà un fracàs. En un context de crisi econòmica provocada per les especulacions bancàries, després de que un govern “socialista” donés diners a uns bancs teòricament enfonsats –però que es permeten patrocinar la NBA com el BBVA o presentar beneficis com el Santander-, després de una reforma laboral que abarateix l’acomiadament i de no afrontar cap reforma fiscal, amb el retard de la edat de jubilació al horitzó, la gent es incapaç de sortir al carrer i perdre un dia de feina. La patronal pot estar tranquil·la, la crisi no només la pagarem els de sempre, a més es possible que si demanen poder fuetejar els treballadors, la població ho accepti sense cap problema.
Els mitjans de comunicació, amb algunes petites excepcions, han realitzat una campanya en favor de les mesures del govern i en contra de la vaga general. Tertulians i periodistes d’esquerra defensen les reformes al·legant que venen de Europa –morí la retòrica, no calen raons, Europa es deu i s’ha de complir la seva voluntat-, mentre tertulians i periodistes de dreta s’han dedicat a criticar als sindicats i titllar-los d’irresponsables i lladres –que es això de defensar als treballadors!-. I el missatge ha calat en la població, les coses son com son i no es poden canviar. El fet que tots aquests mitjans siguin propietat de corporacions de comunicació i que els líders d’opinió cobrin sous i tinguin un patrimoni molt superior al comú dels mortals hauria de fer-nos pensar quins interessos defensen.
Ja ens hem oblidat de refundar el capitalisme, les reformes fiscals per mes endavant, les taxes a les transaccions financeres no toquen, les reformes? pels treballadors, que son tan burros que tots es creuen classe mitjana. I per televisió seguim a personatges que es vanaglorien de la seva incultura cobrant sous indecents, veiem festes on es llencen ampolles de xampany de més de 10.000 euros o opinadors que consideren que un milió d’euros de patrimoni no es ser ric -imaginem el patrimoni que deu tenir?-. Però qualsevol persona que tingui per pagar-se un parell de cerveses i pugui arribar a final de més, es classe mitjana. I ande yo caliente y ríase la gente: els politics son tots uns lladres, els sindicats uns inútils, les vagues una cosa del passat; el que li passi al del costat no es cosa meva, jo a queixar-me però que no em demanin que perdi un dia de sou per reivindicar els meus drets, quins collons! Que ho arreglin els altres que per això cobren.
Segurament, la vaga general acabarà sent un fracàs, i tornarem a sentir que els sindicats ja no representen a ningú, que aquest tipus de protestes no serveixen per res i son coses del passat, o el que es encara pitjor, personatges de la “esquerra” dient que aquesta vaga només debilita al PSOE i enforteix les expectatives del PP. Anem perdent poder adquisitiu i drets que han costat molt de temps aconseguir, però la població es incapaç de perdre un dia de feina i sou per evitar que tiri endavant la reforma laboral. Potser es cert que no tenim els polítics o els sindicats que ens mereixem, potser ens mereixem uns de molt pitjors.
Els mitjans de comunicació, amb algunes petites excepcions, han realitzat una campanya en favor de les mesures del govern i en contra de la vaga general. Tertulians i periodistes d’esquerra defensen les reformes al·legant que venen de Europa –morí la retòrica, no calen raons, Europa es deu i s’ha de complir la seva voluntat-, mentre tertulians i periodistes de dreta s’han dedicat a criticar als sindicats i titllar-los d’irresponsables i lladres –que es això de defensar als treballadors!-. I el missatge ha calat en la població, les coses son com son i no es poden canviar. El fet que tots aquests mitjans siguin propietat de corporacions de comunicació i que els líders d’opinió cobrin sous i tinguin un patrimoni molt superior al comú dels mortals hauria de fer-nos pensar quins interessos defensen.
Ja ens hem oblidat de refundar el capitalisme, les reformes fiscals per mes endavant, les taxes a les transaccions financeres no toquen, les reformes? pels treballadors, que son tan burros que tots es creuen classe mitjana. I per televisió seguim a personatges que es vanaglorien de la seva incultura cobrant sous indecents, veiem festes on es llencen ampolles de xampany de més de 10.000 euros o opinadors que consideren que un milió d’euros de patrimoni no es ser ric -imaginem el patrimoni que deu tenir?-. Però qualsevol persona que tingui per pagar-se un parell de cerveses i pugui arribar a final de més, es classe mitjana. I ande yo caliente y ríase la gente: els politics son tots uns lladres, els sindicats uns inútils, les vagues una cosa del passat; el que li passi al del costat no es cosa meva, jo a queixar-me però que no em demanin que perdi un dia de sou per reivindicar els meus drets, quins collons! Que ho arreglin els altres que per això cobren.
Segurament, la vaga general acabarà sent un fracàs, i tornarem a sentir que els sindicats ja no representen a ningú, que aquest tipus de protestes no serveixen per res i son coses del passat, o el que es encara pitjor, personatges de la “esquerra” dient que aquesta vaga només debilita al PSOE i enforteix les expectatives del PP. Anem perdent poder adquisitiu i drets que han costat molt de temps aconseguir, però la població es incapaç de perdre un dia de feina i sou per evitar que tiri endavant la reforma laboral. Potser es cert que no tenim els polítics o els sindicats que ens mereixem, potser ens mereixem uns de molt pitjors.
