Última Entrada

El bloc es trasllada a wordpress
 republicapostmarxista

Difama que alguna cosa queda

Durant les setmanes prèvies a la vaga general i els dies posteriors, els mitjans de comunicació de dreta han realitzat una campanya de desprestigi i atac en contra dels sindicats. De mitjans com La Razón o Intereconomía no es pot esperar un altre cosa, però els en teoria mitjans progressistes com ara els que pertanyen al Grupo Prisa, si be les desqualificacions no han estat ni de bon tros com la dels mitjans de dreta, la acusació de irresponsables o la campanya en favor al dret a treballar –dret del que només se’n en recorden el dia de la vaga- han estat constants. Com a prova, es fa difícil pensar que amb un govern del PP Cuatro no hagués fet vaga. A nivell català, els mitjans del Grup Godó, envestits sempre de una gran reputació al principat, han realitzat comentaris que, d’haver-se realitzat en castellà, s’haguessin considerat d’extrema dreta. Els mitjans públics catalans, tot i que van fer vaga, tampoc han tractat gaire millor els sindicats.

Durant els dies previs, una de les acusacions més repetides ha estat la de que els sindicats només defensen els seus interessos, com si la patronal no fes el mateix o els grups de comunicació, com empreses que son, no facin el mateix. Com de costum, s’ha dit que els sindicats no representen a ningú, i en aquest punt s’ha de fer notar que les eleccions sindicals estan obertes a tots els treballadors, si no s’està conforme amb els representants sindicals, es poden canviar. La demagògia realitzada sobre els alliberats sindicals ha estat tan salvatge com desproporcionada, uns alliberats que estan regulats per llei i que son escollits pels treballadors. En aquest clima de demagògia, els mitjans que han d’informar a la població han aconseguit que es parli de qualsevol cosa menys del motiu de la vaga, la reforma laboral.

El dia després de la vaga, no es va parlar de les manifestacions multitudinàries arreu del estat ni de la gran mobilització dels sindicalistes. L’únic tema de debat, tant als mitjans de dreta com els suposats mitjans d’esquerra –amb excepcions com ara Público o programes com El Intermedio- han estat els piquets informatius, titllats gairebé de terroristes. Tothom ha acceptat com una veritat absoluta la coacció dels piquets, però en canvi, tot i que tothom coneix més d’un cas proper on la empresa ha pressionat, coaccionat i en alguns cassos amenaçat als treballadors per impedir el seu dret a fer vaga, els mitjans han considerat que això era una anècdota. En alguna tertúlia on s’ha tractat el tema molt per sobre, fins i tot s’ha dit que si això succeís que ho denunciessin i prou. En un context amb cinc milions d’aturats, s’ha de ser fill de puta per dir als treballadors que si volen fer vaga a risc de perdre el seu lloc de treball que ho denunciïn, sabent perfectament que en els casos de renovacions de contracte no es pot demostrar i que, encara que es pogués demostrar, difícilment aconseguirien que els retornessin el lloc de feina. Això sense parlar de la velocitat de la justícia espanyola.

En un país on el sou mig està per sota del sou mínim alemany, hem acceptat una reforma laboral que provocarà que els joves treballin fins els trenta i molts anys amb contractes de pràctiques amb sous inferiors al salari mínim interprofessional i on l’estat subvencionarà l’acomiadament. Ara, el govern regularà la negociació col·lectiva i, l’executiu que va pre-jubilar a tots els treballadors de RTVE als cinquanta anys amb el 95% del sou i els va substituir per treballadors amb contractes escombraries, encararà la reforma de les pensions. Doncs si, la culpa de tot la tenen els sindicats, serà bo saber quants treballadors amb contracte de pràctiques tindrà Prisa d’aquí un any.

29-S

A mesura que s’apropa el 29 de setembre, sembla cada cop més clar que la vaga general serà un fracàs. En un context de crisi econòmica provocada per les especulacions bancàries, després de que un govern “socialista” donés diners a uns bancs teòricament enfonsats –però que es permeten patrocinar la NBA com el BBVA o presentar beneficis com el Santander-, després de una reforma laboral que abarateix l’acomiadament i de no afrontar cap reforma fiscal, amb el retard de la edat de jubilació al horitzó, la gent es incapaç de sortir al carrer i perdre un dia de feina. La patronal pot estar tranquil·la, la crisi no només la pagarem els de sempre, a més es possible que si demanen poder fuetejar els treballadors, la població ho accepti sense cap problema.

Els mitjans de comunicació, amb algunes petites excepcions, han realitzat una campanya en favor de les mesures del govern i en contra de la vaga general. Tertulians i periodistes d’esquerra defensen les reformes al·legant que venen de Europa –morí la retòrica, no calen raons, Europa es deu i s’ha de complir la seva voluntat-, mentre tertulians i periodistes de dreta s’han dedicat a criticar als sindicats i titllar-los d’irresponsables i lladres –que es això de defensar als treballadors!-. I el missatge ha calat en la població, les coses son com son i no es poden canviar. El fet que tots aquests mitjans siguin propietat de corporacions de comunicació i que els líders d’opinió cobrin sous i tinguin un patrimoni molt superior al comú dels mortals hauria de fer-nos pensar quins interessos defensen.

Ja ens hem oblidat de refundar el capitalisme, les reformes fiscals per mes endavant, les taxes a les transaccions financeres no toquen, les reformes? pels treballadors, que son tan burros que tots es creuen classe mitjana. I per televisió seguim a personatges que es vanaglorien de la seva incultura cobrant sous indecents, veiem festes on es llencen ampolles de xampany de més de 10.000 euros o opinadors que consideren que un milió d’euros de patrimoni no es ser ric -imaginem el patrimoni que deu tenir?-. Però qualsevol persona que tingui per pagar-se un parell de cerveses i pugui arribar a final de més, es classe mitjana. I ande yo caliente y ríase la gente: els politics son tots uns lladres, els sindicats uns inútils, les vagues una cosa del passat; el que li passi al del costat no es cosa meva, jo a queixar-me però que no em demanin que perdi un dia de sou per reivindicar els meus drets, quins collons! Que ho arreglin els altres que per això cobren.

Segurament, la vaga general acabarà sent un fracàs, i tornarem a sentir que els sindicats ja no representen a ningú, que aquest tipus de protestes no serveixen per res i son coses del passat, o el que es encara pitjor, personatges de la “esquerra” dient que aquesta vaga només debilita al PSOE i enforteix les expectatives del PP. Anem perdent poder adquisitiu i drets que han costat molt de temps aconseguir, però la població es incapaç de perdre un dia de feina i sou per evitar que tiri endavant la reforma laboral. Potser es cert que no tenim els polítics o els sindicats que ens mereixem, potser ens mereixem uns de molt pitjors.

KOSOVO

La sentencia del Tribunal internacional de Justícia (TIJ) avalant la legalitat de la independència unilateral de la regió Sèrbia de Kosovo a tornat a exaltar la resta d’independentismes europeus que veuen mes a prop Ítaca. Com va succeir amb la independència de les repúbliques ex-iugoslaves, els sectors més vehements i menys il·lustrats dels nacionalismes europeus veuen una nova etapa de canvis de fronteres i per ells es igual Montenegro que Ossètia, Kosovo que Palestina, el Kurdistan que Catalunya. Fora d’aquestes consideracions que no tenen en compte ni la història, ni la cultura, ni la situació socioeconòmica o de conflicte que diferencien molt a totes aquestes regions/països, la sentencia del TIJ obre una gran quantitat de conflictes i dona raons a tots els discursos anti-occidentals de la resta del planeta. Tot i això, al menys a Espanya, la sentencia només s’ha tractat des de l’òptica nacionalista ja sigui basca, catalana o espanyola.

Kosovo, a diferencia de la gran majoria de regions amb mires estatals, no ha estat mai una entitat política pròpia. D’igual manera, els kosovars no tenen cap mena d’identitat nacional, be, sí la tenen, la identitat albanesa. Un cop aconseguida la independència per ordre i gracia de les potencies occidentals van haver de crear una bandera a corre cuita que no recordes a la d’Albània. El fet que la immigració a una regió pugui acabar provocant la independència obre un vuit legal de difícil solució per la comunitat internacional. Es ben clar que fins d’aquí un parell de dècades occident vetllarà pel seu nou estat, però sembla difícil que dintre de trenta anys Kosovo no formi part de la gran Albània. Amb tot això ni disculpo ni poso en dubte les barbaritats que van cometre les tropes sèrbies durant els conflictes dels noranta.

La última ex-república independitzada de Sèrbia, Montenegro, també corre perill després d’aquesta sentència. La població majoritària a Montenegro es la Sèrbia, que no volia la independència, però la suma de las poblacions minoritàries, entre elles la albanesa, va provoca el naixement de un nou estat. Sembla fàcil pensar que dintre d’uns anys la república balcànica visqui enfrontaments entre poblacions que desitgin formar part de la gran Albània, dels que volen tornar a unir-se amb Sèrbia i els que volen seguir sent independents.

Si la situació provocada per la sentencia del TIJ a Montenegro sembla perillosa, a Bòsnia es directament una provocació. La identitat bòsnia es troba en minoria enfront de las dues comunitats majoritàries, la sèrbia i la croata. Les regions sèrbies de Bòsnia mantenen infraestructures compartides amb Sèrbia, pel que no sembla una bogeria que aquelles regions que ho desitgin puguin annexionar a Sèrbia o Croàcia, el que acabaria provocant la desaparició del estat bosnià. D’igual manera, les zones sèrbies de Mitrovica, regió de Kosovo de majoria sèrbia, també podrien unir-se a Sèrbia.

Mentre occident defensa la independència de Kosovo per interessos propis, la seva postura amb Ossètia del Sud es diametralment oposada. Ossètia tampoc te una identitat pròpia. El territori ha estat sempre part de Rússia, però Stalin, georgià, va regalar la regió a Geòrgia en la època de la URSS. Tot i això i al fet de que la població en més d’un noranta per cent es russa, al ser Geòrgia un dels pocs aliats occidentals al Caucas, donde digo digo digo Diego i qui dia passa any empeny. Les dues guerres mundials van tenir part dels seus orígens als conflictes als Balcans, semblava que les guerres de l’última dècada del segle XX havien finalitzat amb una espiral de violència només comparable amb el Pròxim Orient. Sentencies com la del TIJ –enèsim tribunal polític, potser que aquest adjectiu ja no sigui necessari...- distancien més els països d’Europa oriental d’occident i poden acabar convertint-se en el gènesi de nous conflictes.

La fi del serial?

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya es un pas més del procés de involució autonòmica que està patint l’estat espanyol des de mitjans dels anys noranta. Si aquest anunciat ja es de per sí prou preocupant, aquesta sentencia posa també de manifest altres problemes potser més preocupants com la incomprensió entre Catalunya i Espanya i els dèficits democràtics del estat espanyol.

Un cop anunciada la sentència, els mitjans de comunicació estatals, tots ells amb una òptica profundament madrilenya, donaven per fet la fi del serial del estatut i es congratulaven d’una sentència que acontentava a tothom, si fa no fa, el mateix que es podia llegir entre línees a les compareixences del PP i del Govern espanyol. Després que una ample majoria del parlament aprovés un text que Artur Mas i Zapatero van retallar, després de passar el tràmit parlamentari al congrés i de que la ciutadania aprovés el text encara més retallat en referèndum, ara ve el Tribunal Constitucional i, actuant com a legisladors, modifiquen un estatut vigent des de fa quatre anys. I esperen que actuem com si aquí no hagués passat res? Ja no es que ens passin la ma per la cara, és que ens prenen per imbècils.

El Tribunal Constitucional, tot i no ser part del poder judicial, esta format per magistrats del CGPJ i el fet que la sentència anul·li gairebé totes les competències judicials que atorgava l’Estatut a Catalunya hauria de fer pensar si l’estat de democràtic social i de dret es per tothom o els jutges van apart. La opinió dels membres del TC sobre una reforma del CGPJ es indiferent: han de fer una valoració jurídica, no actuar gremialment. D’igual manera, no pot ser que una sentència judicial remarqui fins a vuit cops la “indisoluble unidad de la nación española”. Senyors del TC, Franco ha mort, i si Espanya és una unitat de destí en lo universal o no ho és ho decidirà la ciutadania, no vostès. En el preàmbul del estatut es diu que Catalunya es una nació. No entrarem en la qüestió que els preàmbuls mai no apareixen en les sentencies, però ja que a la constitució es parla de nacions, no veig la necessitat de repetir tants cops la maleïda frase. Si volen un estat al seu gust, passin per les urnes, encara que dubto que ningú els votés.

A nivell polític, la reacció del Govern català, tant pel que fa a la compareixença del President Montilla com a les reaccions d’ERC i ICV/EUiA, ha estat de la contundència que aquest atac a les institucions democràtiques catalanes es mereixia. És d’esperar que CiU se sumi a aquesta protesta i que, per un cop, puguem donar una resposta política unitària. Si als polítics els preocupa la desafecció, ha arribat el moment de demostrar que treballen pel país i oblidar-se de les eleccions de novembre. CiU haurà de deixar que el President Montilla encapçali la protesta com màxim representant del país, els diputats del PSC a Madrid hauran de votar el que s’acordi a Catalunya encara que no agradi al PSOE i Esquerra haurà de pactar amb la resta de partits i no barrejar la legítima pretensió independentista amb el cas del Estatut. Si tot això ja sembla força complicat, a pocs mesos d’unes eleccions ja sembla una quimera, però si no ho fan, que després no esperin que la participació sigui elevada. Els organismes “democràtics” espanyols han deixat ben clar que el que surti del Parlament els és totalment indiferent. Ara és el moment que la ciutadania demostri el seu rebuig a aquesta sentència al carrer, i d’empènyer als nostres polítics a oblidar el partidisme i recordar-los la seva funció pública i representativa.

Una huelga necesaria

Los medios de comunicación han sido unánimes al considerar la huelga de funcionarios del 8 de junio como un fracaso. Sorprende las diferentes valoraciones del seguimiento hechas por administraciones y sindicatos, como siempre, pero no sorprende, y también es un clásico, la facilidad con que los medios de comunicación se han lanzado a calificar de fracaso la convocatoria. Los medios de comunicación de derecha jamás dirán que una convocatoria sindical ha sido un éxito, es contrario a su ADN, pero los llamados medios de izquierda, como parte de grupos empresariales, tampoco suelen calificar de éxito las huelgas, y menos cuando la administración gobernante en este momento es de supuesto color socialista. La diversidad y pluralidad de medios de la que tanto alardea occidente desaparece en los temas de estado, y si solo un 11% de funcionarios apoyó la huelga, no sé quien eran todas las personas que estaban en las manifestaciones, manifestaciones por cierto que los medios también han minimizado.

Independientemente de si se valora como un éxito, como un fracaso o en un término media la huelga, se deberían hacer unas apreciaciones sobre la convocatoria. En primer lugar, se haga la valoración que se haga del evento, me parece aventurado sacar conclusiones como que la gente apoya los recortes por el supuesto fracaso de la huelga, tal y como han hecho determinados medios. Dicho esto, hay que decir que el desarrollo de la manifestación de Barcelona fue, como poco, caótico, con enfrentamientos entre la CGT y CCOO/UGT y la demostración de una incapacidad de conseguir una unidad sindical en momentos tan complicados como los que se están viviendo. Si no pueden conducir una marcha desde plaza Universidad hasta plaza Sant Jaume/plaza de la Catedral sin incidentes, poca credibilidad tienen a la hora de defender los intereses de la mayoría de la población trabajadora. Aún así, creo que la convocatoria congregó suficiente gente como para tener esperanzas de cara a futuras huelgas.

La huelga también ha permitido mostrar muchos de los prejuicios de la población hacia el funcionariado y como el discurso de la derecha ha ido calando en la formación de la opinión pública. Comentarios repetidos por líderes de opinión con sueldos obscenos como que los funcionarios son privilegiados por tener un empleo fijo nos llevan a la consideración que los trabajadores deben ser eventuales, y si bien no es sorprendente de tertulianos y opinadores oficiales, si lo es por parte de la población trabajadora que debería exigir el mismo trato por parte de la empresa privada, no desear que los funcionarios los igualaran en precariedad. Detrás de este ataque a funcionarios está el desprestigio de los servicios públicos, unos servicios de los que deberíamos estar orgullosos y que, mayoritariamente y en contra de la opinión de los voceros del reino, cuentan con personal muy competente y trabajador que ha ido perdiendo paulatinamente poder adquisitivo desde 1982. Por si esto fuera poco, la reforma de convenios laborales unilateralmente debería ser motivo de apoyo por parte de la sociedad.

En el caso de Catalunya, además, estos recortes a los funcionarios afectan también afectan a los empleados subcontratados por la administración e incluso puede llegar a afectar a las empresas que reciben subvenciones públicas. En estos casos, los trabajadores son tan precarios como cualquiera, no son funcionarios públicos. Estos casos ponen sobre la mesa la preocupante práctica de la administración de subcontratar servicios negando los derechos que tienen los funcionarios a trabajadores que cumplen funciones similares. Donde la administración debería dar ejemplo se comporta como cualquier empresa dirigida por Díaz Ferrán. Todos estos recortes repercutirán en la calidad del servicio público y, teniendo en cuanta quien nos gobierna, si los aceptamos, pronto se extenderán al resto de la población.

Por todos estos motivos, y sin profundizar en otros aspectos económicos más urgentes que las reformas laborales o este paquete de medidas de reducción del déficit, ni en la aberrante congelación de pensiones, la sociedad debe apoyar a los funcionarios y exigir a los sindicatos la convocatoria de una huelga general antes del verano, porque si no reaccionamos, los mercados, empresas y políticos incompetentes nos llevaran a la destrucción del estado del bienestar que tanto tiempo nos costó conseguir.

Partido ¿Socialista Obrero? Español

Se preguntaba Javier Krahe en “cuervo ingenuo” si el PSOE era socialista y obrero por sus políticas en la primera legislatura del ejecutivo de Felipe González. Las políticas liberales en economía, el engaño de la OTAN y la conversión de un partido de clase en un “catch all party” alejaban a los socialistas de la izquierda clásica. Aún así, las políticas sociales relacionadas con la sanidad o educación pública o la depuración del ejército aún permitían considerar al PSOE como un partido socialdemócrata. Las reformas planteadas hoy en el congreso por José Luís Rodríguez Zapatero cierran el ciclo abierto en los años ochenta y alejan irremediablemente al PSOE de la izquierda y de la socialdemocracia.

Las reformas presentadas por el presidente del estado van todas encaminadas a “reducir el déficit” tal y como le han pedido la UE, el FMI y, según dicen los periódicos, hasta el gurú Barack Obama. Lo que se olvida de comentar es que el gasto público en España es de los más bajos de la UE, y que el problema de España es la recaptación pública, lo que hace imperantes unas reformas fiscales tal y como ha pedido en el congreso Joan Herrera y que Zapatero ha contestado con un: “ahora no es el momento”. Ya se le ha olvidado tanto la socialdemocracia que hasta pujolea.

Estamos inmersos en una crisis económica mundial creada por las políticas liberales y la avaricia y especulación de unos bancos que han sobrevivido y pagado sueldos millonarios con dinero público de todos los estados. Sin embargo, los mismos que nos llevaron hasta esta crisis siguen en sus puestos y, para colmo, son los encargados de marcar las políticas necesarias para reflotar la economía. La mayoría de los tan refutados miembros del FMI que ahora piden a España reformas sociales y laborales son los mismos que hace cinco años loaban las políticas de esos bancos a los que tuvimos que rescatar con dinero público. Y también son los mismos que realizaron los planes de rescate en los años ochenta y noventa para los países en crisis que tan obedientemente siguió Argentina hasta que en el año 2000 el corralito hundió a la clase media y empobreció hasta límites indecentes a las clases bajas.

En España, tras las privatizaciones del gobierno de Aznar que expoliaron a la población de multinacionales públicas como Telefónica y las propiedades e instalaciones de estas, se inicio un periodo de especulación inmobiliaria que arruino parte de la riqueza natural del país y permitió el enriquecimiento de especuladores y regidores de urbanismo que han agravado la crisis tras el pinchazo de la burbuja. Todo esto en un país donde el caciquismo es un estilo de vida y hasta las tonadilleras se permiten el lujo de robar del erario público y donde defraudar a hacienda es un deporte nacional.

¿Y cuál es la propuesta del gobierno Zapatero? ¿Reformas encaminadas para perseguir el fraude fiscal? ¿Mayor control sobre los bancos? ¿Una política impositiva mayor para las grandes rentas? No, las propuestas del presidente socialista son congelar las pensiones, rebajar el sueldo a los funcionarios, areducir drásticamente el gasto público y otras lindezas similares. El colmo de todo es acabar finalmente con la Ley de Dependencia, ley estrella de los ejecutivos de Zapatero que tras aprobarla sin presupuesto en su momento, ahora ha decidido acabar de rematar. La crisis que la paguen los de siempre, que se aprieten el cinturón los que menos tienen para gloria del mercado, de las bolsas y de la banca. Tras el decretazo popular, el decretazo socialista. Y para la semana que viene la reforma laboral. Como diría el ex-ministro popular, manda huevos. El gobierno, actuando de este modo, se enfrenta a una huelga general que los sindicatos deberían empezar a plantearse. Parece que lo único que importa es conservar el gobierno, aunque sea a costa de empobrecer a su electorado y perdiendo por el camino la poca ideología de izquierda que les queda, o después de hoy, quizás es más acertado quedaba.

http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/GenericPopUp?_piref73_2138150_73_2138147_2138147.next_page=/wc/verEmision&video=mms://congresodiferido.congreso.es/archivo/09_400_153_1.asf&canal=2&nombreOrgano=Sesi%C3%B3n%20Plenaria&fechaSeleccionada=12%20de%20Mayo%20de%202010&directo=no&origen=archivoAudiovisual&origen=archivoAudiovisual&idOrgano=400&idSesion=153