La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya es un pas més del procés de involució autonòmica que està patint l’estat espanyol des de mitjans dels anys noranta. Si aquest anunciat ja es de per sí prou preocupant, aquesta sentencia posa també de manifest altres problemes potser més preocupants com la incomprensió entre Catalunya i Espanya i els dèficits democràtics del estat espanyol.
Un cop anunciada la sentència, els mitjans de comunicació estatals, tots ells amb una òptica profundament madrilenya, donaven per fet la fi del serial del estatut i es congratulaven d’una sentència que acontentava a tothom, si fa no fa, el mateix que es podia llegir entre línees a les compareixences del PP i del Govern espanyol. Després que una ample majoria del parlament aprovés un text que Artur Mas i Zapatero van retallar, després de passar el tràmit parlamentari al congrés i de que la ciutadania aprovés el text encara més retallat en referèndum, ara ve el Tribunal Constitucional i, actuant com a legisladors, modifiquen un estatut vigent des de fa quatre anys. I esperen que actuem com si aquí no hagués passat res? Ja no es que ens passin la ma per la cara, és que ens prenen per imbècils.
El Tribunal Constitucional, tot i no ser part del poder judicial, esta format per magistrats del CGPJ i el fet que la sentència anul·li gairebé totes les competències judicials que atorgava l’Estatut a Catalunya hauria de fer pensar si l’estat de democràtic social i de dret es per tothom o els jutges van apart. La opinió dels membres del TC sobre una reforma del CGPJ es indiferent: han de fer una valoració jurídica, no actuar gremialment. D’igual manera, no pot ser que una sentència judicial remarqui fins a vuit cops la “indisoluble unidad de la nación española”. Senyors del TC, Franco ha mort, i si Espanya és una unitat de destí en lo universal o no ho és ho decidirà la ciutadania, no vostès. En el preàmbul del estatut es diu que Catalunya es una nació. No entrarem en la qüestió que els preàmbuls mai no apareixen en les sentencies, però ja que a la constitució es parla de nacions, no veig la necessitat de repetir tants cops la maleïda frase. Si volen un estat al seu gust, passin per les urnes, encara que dubto que ningú els votés.
A nivell polític, la reacció del Govern català, tant pel que fa a la compareixença del President Montilla com a les reaccions d’ERC i ICV/EUiA, ha estat de la contundència que aquest atac a les institucions democràtiques catalanes es mereixia. És d’esperar que CiU se sumi a aquesta protesta i que, per un cop, puguem donar una resposta política unitària. Si als polítics els preocupa la desafecció, ha arribat el moment de demostrar que treballen pel país i oblidar-se de les eleccions de novembre. CiU haurà de deixar que el President Montilla encapçali la protesta com màxim representant del país, els diputats del PSC a Madrid hauran de votar el que s’acordi a Catalunya encara que no agradi al PSOE i Esquerra haurà de pactar amb la resta de partits i no barrejar la legítima pretensió independentista amb el cas del Estatut. Si tot això ja sembla força complicat, a pocs mesos d’unes eleccions ja sembla una quimera, però si no ho fan, que després no esperin que la participació sigui elevada. Els organismes “democràtics” espanyols han deixat ben clar que el que surti del Parlament els és totalment indiferent. Ara és el moment que la ciutadania demostri el seu rebuig a aquesta sentència al carrer, i d’empènyer als nostres polítics a oblidar el partidisme i recordar-los la seva funció pública i representativa.
Un cop anunciada la sentència, els mitjans de comunicació estatals, tots ells amb una òptica profundament madrilenya, donaven per fet la fi del serial del estatut i es congratulaven d’una sentència que acontentava a tothom, si fa no fa, el mateix que es podia llegir entre línees a les compareixences del PP i del Govern espanyol. Després que una ample majoria del parlament aprovés un text que Artur Mas i Zapatero van retallar, després de passar el tràmit parlamentari al congrés i de que la ciutadania aprovés el text encara més retallat en referèndum, ara ve el Tribunal Constitucional i, actuant com a legisladors, modifiquen un estatut vigent des de fa quatre anys. I esperen que actuem com si aquí no hagués passat res? Ja no es que ens passin la ma per la cara, és que ens prenen per imbècils.
El Tribunal Constitucional, tot i no ser part del poder judicial, esta format per magistrats del CGPJ i el fet que la sentència anul·li gairebé totes les competències judicials que atorgava l’Estatut a Catalunya hauria de fer pensar si l’estat de democràtic social i de dret es per tothom o els jutges van apart. La opinió dels membres del TC sobre una reforma del CGPJ es indiferent: han de fer una valoració jurídica, no actuar gremialment. D’igual manera, no pot ser que una sentència judicial remarqui fins a vuit cops la “indisoluble unidad de la nación española”. Senyors del TC, Franco ha mort, i si Espanya és una unitat de destí en lo universal o no ho és ho decidirà la ciutadania, no vostès. En el preàmbul del estatut es diu que Catalunya es una nació. No entrarem en la qüestió que els preàmbuls mai no apareixen en les sentencies, però ja que a la constitució es parla de nacions, no veig la necessitat de repetir tants cops la maleïda frase. Si volen un estat al seu gust, passin per les urnes, encara que dubto que ningú els votés.
A nivell polític, la reacció del Govern català, tant pel que fa a la compareixença del President Montilla com a les reaccions d’ERC i ICV/EUiA, ha estat de la contundència que aquest atac a les institucions democràtiques catalanes es mereixia. És d’esperar que CiU se sumi a aquesta protesta i que, per un cop, puguem donar una resposta política unitària. Si als polítics els preocupa la desafecció, ha arribat el moment de demostrar que treballen pel país i oblidar-se de les eleccions de novembre. CiU haurà de deixar que el President Montilla encapçali la protesta com màxim representant del país, els diputats del PSC a Madrid hauran de votar el que s’acordi a Catalunya encara que no agradi al PSOE i Esquerra haurà de pactar amb la resta de partits i no barrejar la legítima pretensió independentista amb el cas del Estatut. Si tot això ja sembla força complicat, a pocs mesos d’unes eleccions ja sembla una quimera, però si no ho fan, que després no esperin que la participació sigui elevada. Els organismes “democràtics” espanyols han deixat ben clar que el que surti del Parlament els és totalment indiferent. Ara és el moment que la ciutadania demostri el seu rebuig a aquesta sentència al carrer, i d’empènyer als nostres polítics a oblidar el partidisme i recordar-los la seva funció pública i representativa.
Veient com ha anat tot, la milló opció política per Catalunya és Laporta + Reagrupament. Salut!
ResponEliminaOtras elecciones más que me quedaré en casa sin ir a votar. La gente de izquierdas estamos sin partido debido al poco nivel de nuestra clase política, un clase política contradictoria i vanidosa.
ResponElimina